Teresa Garnatje: "Algunes plantes són tòxiques a certes dosis o per acumulació del principi actiu"
La Doctora en Ciències Biològiques i membre de l'Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona) assenyala quines plantes tòxiques podem confondre amb altres que no ho són a la Cerdanya i també explica la situació d'algunes espècies invasores i de quina manera pot evitar-se la pèrdua de més biodiversitat d'ara en endavant
La tora blava (Aconitum napellus) és la planta més tòxica d'Europa. Sabent aquesta dada, probablement a ningú se li acudiria ingerir-la perquè pot arribar a provocar la mort. El problema és que, quan està poc desenvolupada i no li han crescut ni les fulles ni les flors, "pot confondre's amb el coscoll (Molopospermum peloponnesiacum), una planta de la família de les apiàcies que es menja a l'amanida", explica la Doctora en Ciències Biològiques i membre de l'Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona) , Teresa Garnatje.
De fet, el passat 16 de juny, un excursionista va resultar intoxicat a Núria després d'ingerir tora blava. Quan els especialistes de rescats del GRAE van arribar a la zona, van veure que tenia dificultats per moure's, poc pols i també un color blavós a les cames i braços. Posteriorment, va ser evacuat a la Vall d'Hebron, on el van ingressar en estat greu.
La tora blava florida (Imatge: Jordi Play)
Però Garnatje assenyala que, a banda de la tora blava, també hi ha altres plantes tòxiques, com el veladre (Veratrum album), que són perilloses perquè s'assemblen a altres que no ho són. "Quan no ha florit podria confondre's amb la genciana (Gentiana lutea), perquè mentre que la genciana fa flors grogues que neixen a les aixelles de les fulles, el veladre fa una inflorescència llarga de color blanc groguenc".
La llista d'espècies semblants és extensa. Un altre exemple és el de l'évol (Sambucus ebulus), que és tòxic, i el saüc (Sambucus nigra). "L'èvol fa una inflorescència groga com la del saüc i fa també uns fruits semblants, però és una planta herbàcia, per la qual cosa no és llenyosa". I mentre que aquest no s'ha de menjar, "el saüc és una de les plantes més utilitzades en medina tradicional per tractar constipats, problemes digestius o per fer essències".
Elevada concentració d'alcaloides
La característica que tenen en comú aquestes plantes tòxiques és que contenen alcaloides, "unes substàncies que poden ser perjudicials". De tota manera, la investigadora comenta que "hi ha moltes espècies que poden ser tòxiques a certes dosis o bé per acumulació d'un principi actiu". Per aquest motiu, "en el coneixement tradicional es diu que s'han de fer novenes, que, tot i que sembla una cosa molt màgica, significa ingerir-les nou dies, plegar, descansar i tornar-hi". Avui dia se sap que no cal que siguin "ni nou ni deu dies", però "és una guia perquè l'acció acumulativa d'un tòxic no passi per sobre del possible efecte terapèutic".
D'altra banda, en funció de la planta, els alcaloides es concentraran a uns òrgans o a uns altres. "Si parléssim de cànnabis i volguéssim usar el seu THC hauríem de buscar a la inflorescència, perquè són els tricomes els que produeixen aquesta substància. Potser a les fulles també n'hi ha, però poca quantitat", apunta Garnatje.
El desconeixement humà i les espècies invasores
La "desconnexió amb la natura", assenyala científica de l'Institut Botànic de Barcelona, no només té conseqüències en la salut dels éssers humans, sinó també en la dels ecosistemes. "Moltes espècies invasores arriben perquè són plantes ornamentals. Jo he vist al Cap de Creus que reguen amb aigua dolça, que no en tenim, la gazània (Gazania rigens), que és una invasora. No anem per bon camí així".
En el cas de la Cerdanya, una planta que es pot veure cada cop a més espais és el seneci del Cap (Senecio inaequidens), originària de Sud-àfrica. "Desgraciadament està a tot arreu. Aquí al Ripollès, d'on soc jo, han fet una tala rasa a un bosc de pins i ara només es pot veure aquesta espècie. Té una capacitat invasora enorme. Entre el canvi climàtic, els canvis d'usos del sòl, la globalització i els desplaçaments de les persones amunt i avall, cada vegada en tindrem més".
El seneci del cap a la solana de la Cerdanya (Imatge: Diaridelaneu)
Davant d'un panorama mundial que ha canviat tant en poques dècades, la biòloga opina que la solució al problema de les plantes invasores que s'han estès per tantes zones no passa per intentar eliminar-les. "Ara diré una cosa que segurament està mal vista. Destinar molts diners a erradicar plantes invasores no és la solució. S'han destinat milions d'euros i tornen a aparèixer perquè si hi ha una font d'entrada, és impossible eliminar-les. S'han fet proves químiques i potser funcionaria en una zona concreta molt petita, però en general, no".
Conservació adequada al present
Garnatje considera que el que s'ha d'intentar actualment és "no fer disbarats per a no oferir més possibilitats a aquestes espècies". Segons la investigadora, hauria d'existir una "política de la conservació de la biodiversitat adequada al moment en què estem. Els polítics no saben ni volen saber de la biodiversitat, però utilitzen aquesta paraula cada vegada que poden. A més, no escolten a les persones que estan capacitades per plantejar usos responsables dels espais naturals".
Com també passa al Ripollès, comarca d'on és la Doctora, a la Cerdanya moltes persones viuen del turisme, i, de vegades, costa compaginar-ho amb la protecció de l'entorn. Però hi ha maneres de fer-los anar de la mà. "S'ha d'intentar buscar un equilibri entre conservació i poders econòmics, que sovint són cecs a les plantes. Es pot anar pel bon camí, només cal passar la frontera i veurem que el sud de França està millor conservat i no s'estan construint tantes cases. La qüestió urbanística és un gran problema a Catalunya", conclou Garnatje.
Et pot interessar
Si t'ha agradat llegir Teresa Garnatje: "Les plantes poden ser tòxiques a certes dosis o per acumulació del principi actiu", potser també t'interessa la lectura de Josep Padullés: "Moltes plantes van trobar refugi en els Pirineus per la seva estabilitat climàtica"
Article redactat per Elena Pardo a partir de l'entrevista amb la Doctora en Ciències Biològiques i membre de l'Institut Botànic de Barcelona, Teresa Garnatje.
