Marc Pont: "No ha mort ningú lluitant als búnquers, però treballant sembla que sí"

El guia del Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà de Cerdanya explica algunes de les característiques dels aproximadament 170 búnquers que hi ha a la Cerdanya i que formen part de la línia P o línia Pirineus, aixecada l'hivern de l'any 1944

 

Els búnquers de la Cerdanya van esperar durant anys diferents enemics que mai van arribar. Les construccions pertanyen a la línia de defensa que es va començar a aixecar el novembre de 1944 i que s'estén des del Cap de Creus fins al País Vasc: la línia P o línia Pirineus. "Preveien fer 10.000 búnquers i finalment en van acabar entre 6000 i 7000. Sabem que a la zona de Martinet i al terme municipal de Lles de Cerdanya n'hi ha 150, però com que una part de la línia va estar sota secret militar fins al 2018, encara es desconeix tota la informació", explica el guia del Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà de Cerdanya, Marc Pont.

La línia P és "una línia defensiva, preventiva i terrestre". Pont assenyala que rep l'adjectiu de preventiva perquè "no s'ha arribat a utilitzar mai". De fet, en cap moment van haver-hi tropes o armes al seu interior. Catalunya i el País Vasc, on hi ha les principals vies de penetració, compten amb la proporció més alta de centres de resistència, que estan formats per diversos tipus de búnquers.

Per una banda, hi ha els punts d'artilleria, que són cambres àmplies perquè havien d'instal·lar-se canons antitancs, unes peces fonamentals per fer front a l'avanç de les tropes enemigues. Després hi ha els punts de combat, que estan excavats sota terra i s'equiparien amb metralladores i fusells metralladors. També calien alguns punts a cel obert per tal que acollissin bateries antiaèries. I, per acabar, situats a llocs alts i amb bones vistes, hi ha els punts d'observació i de comunicació, que allotjarien els comandaments. 

 

Arribada de 500 soldats a Martinet

Els búnquers es construeixen "perquè primer s'espera una invasió de l'exèrcit alemany i més endavant s'espera un atac de l'exèrcit aliat juntament amb el republicans espanyols exiliats", comenta el guia. "Els 25 quilòmetres que hi ha des de Martinet a Puigcerdà es donen per perduts i no es defensen. Per això, els 150 búnquers es construeixen quan comença a tancar-se la vall, que és a partir d'aquí i fins al túnel de Lles".

A aquesta zona de la Cerdanya es concentren dos centres de resistència, que estan dividits pel riu Segre. "A la banda de Lles hi ha 80 búnquers, que és el centre de resistència 52; i a la de Martinet hi ha 70 búnquers i és el centre de resistència 53". Tots ells van ser construïts per més de 1000 soldats, dels quals "la meitat eren d'infanteria i l'altra meitat eren sapadors": 

 

Inscripció del 18 de maig del 1945 a la paret dels búnquers de Cabiscol (Imatge: Elena Pardo)

 

Els soldats tenien entre 19 i 21 anys i van arribar a Martinet l'octubre del 1944. "Van triplicar la població del municipi i no cabien enlloc. Per tant, majoritàriament vivien en campaments i instal·lacions provisionals tipus barracó". El guia assenyala que, fa vuitanta anys, era freqüent arribar temperatures molt baixes a l'hivern a la Cerdanya, per la qual cosa "les condicions de treball eren bastant dures". A més, "en un moment de postguerra (l'any 1939 va finalitzar la Guerra Civil Espanyola) i de misèria, menjaven el que podien. La gent del poble explicava que podien compartir un plat entre tres persones".

 

Convivència amb els nouvinguts

Les obres per construir els búnquers comencen el novembre del 1944, a ple hivern. Pont explica que els 300 metres de galeries del conjunt de set búnquers de Cabiscol, els primers que ensenya a la visita, van ser cavats a pic i pala. "Als que estan situats a 1300 metres, com per exemple els de Mussa, hi arribaven amb el material a coll perquè en aquell moment hi havia llocs sense accés sense carretera. I a un búnquer petit hi ha 100 quilograms de ferro, però és que a un d'artilleria n'hi ha 1000".

 

Vista des de l'interior d'un búnquer de fusells metralladors (Imatge: Elena Pardo)

 

L'exigència física i mental de la feina era tan gran, que alguns soldats no van poder aguantar la situació. "No ha mort ningú lluitant als búnquers

, però treballant sembla que sí". Aquesta afirmació la corroboren alguns actes de defunció que el guia va trobar a l'Ajuntament de Martinet i que feien referència a "tres soldats que venien d'Astúries i que van morir aquí".

Els prats on van fer-se els búnquers "ni es confiscaven ni s'expropiaven", sinó que pertanyien a pagesos. "La gent d'aquí vivia del camp, però quan va decidir-se construir els búnquers, no tenien més remei que assimilar-ho i callar". Els habitants van adaptar-se a la nova realitat fins al punt que per Sant Ferran, patró dels enginyers, s'organitzava una corrida de toros i també concursos de sardanes. "També van haver d'aprendre a comunicar-se bé entre ells perquè els soldats parlaven en castellà i la gent que vivia abans al Pirineu, quan no hi havia el Túnel del Cadí, parlaven català".

 

Búnquers de Cabiscol

Des de l'exterior, el primer dels búnquers de Cabiscol que s'observa té l'aparença de refugi de pagès. "Aquí està la gràcia, que l'enemic no se n'adoni què és un búnquer", diu Pont. Pujant uns metres, a mà dreta, trobem el segon i més característic dels búnquers pel seu sostre en forma de cúpula. "Fa anys estava més camuflat amb pedres i plantes". Les seves parets fan gairebé un metre d'amplada i la seva funció era la d'albergar una metralladora. "Hi ha tres finestres perquè els soldats podien desmuntar l'arma i canviar-la de posició en funció de per on vingués l'enemic".

Més endavant, al mig d'un prat i al costat d'un arbre, hi ha un búnquer de fusells metralladors. A poques passes d'ell, està el de granades. "Aquest és descobert perquè hauria de sortir un home saltant i llençaria una granada". De les set fortificacions, quatre són de fusells metralladors, dos de metralladores i només un de granades. 

 

Sortida del búnquer de granades (Imatge: Elena Pardo)

 

Abans d'entrar a les galeries, Pont comenta que "fins al 1960 van fer manteniments dels búnquers gairebé dia i nit" i des d'aleshores ençà fins a l'any 1986 "van tornar-hi cada dos o tres anys tot i que Espanya ja havia entrat a la OTAN i formava part de la Comunitat Econòmica Europea, a més que ja havia passat la Transició i estava governant el PSOE". 

Com que les fortificacions tenen el sostre baix, durant la visita s'ha de portar un casc i així evitar qualsevol accident. Per dins, els passadissos són freds i tenen algunes parets llises i d'altres que conserven la forma de les pedres original. A uns metres de l'entrada, ens desviem a mà dreta per una galeria que porta a un dels búnquers de fusells i metralladors. "Hi ha una sortida aixecant aquesta pedra", esmena Pont mentre assenyala una de les roques que hi ha al sostre. 

Als dos búnquers de metralladores hi ha forats a les parets per col·locar les potes del trípode de l'arma i evitar que es mogui massa amb el moviment de retrocés. "L'espai és gran perquè s'havia de poder moure la metralladora i perquè haurien d'haver cabut dues persones: una que dispararia i l'altra que li donaria les bales", explica el guia. Des de les diferents finestres de les fortificacions, les vistes són diverses, per la qual cosa quedaven coberts molts angles.

 

Inscripció del 11 de juny del 1945 signada per Tomás Alonso (Imatge: Elena Pardo)

 

Les galeries també compten amb dipòsits per guardar l'aigua, ja que "les metralladores s'havien de refrigerar amb aigua", i amb prestatgeries per guardar la munició. D'altra banda, poden llegir-se diverses inscripcions que els soldats van fer durant les estones de vigilància. "Hi ha més d'una que fa referència al 1945 perquè aquell any va venir el cap d'enginyers i militars i va felicitar els soldats per la feina ben feta", diu Pont.

 

Més búnquers del Parc

Per arribar al primer búnquer d'artilleria s'ha de caminar durant aproximadament cinc minuts des de les fortificacions de Cabiscol. Està completament museïtzat amb un canó cedit pel Museu Militar de Montjuïc. Igual que passa amb les metralladores, les potes de la peça d'artilleria també havien de clavar-se a la paret "per frenar al màxim el retrocés". Baixant unes escales, justament sota la cambra on hi ha el canó, hi ha dues sales: "A una es podia guardar munició i a l'altra hi podien dormir els soldats".

 

Canó del búnquer d'artilleria cedit pel Museu Militar de Montjuïc (Imatge: Elena Pardo)

 

La segona de les fortificacions d'artilleria "té la mateixa distribució que la primera, però no hi ha cap canó", apunta el guia. A continuació ens dirigim cap a un búnquer aïllat de metralladores. Les escales d'accés estan ja més desgastades pel pas del temps i pot observar-se el seu esquelet de fusta. De fet, aquest material encara es deixa veure a algunes finestres ja que "la fusta hagués absorbit les bales i evitat que rebotessin cap al seu interior".

Una de les curiositats d'aquest búnquer és que, a una de les seves parets, hi ha dibuixat un Mickey Mouse com el que coneixien els nens el 1930: prim, amb els ulls completament negres i el musell allargat. Als seus orígens, Walt Disney va donar-li un aspecte més semblant al d'un ratolí, però amb els anys la seva imatge ha evolucionat. A part del retrat del famós personatge infantil, també hi ha dibuixat un tanc i hi ha una inscripció que diu "Viva los del 46".

 

Roc de la Mel

Abans d'acabar la visita, Pont m'ensenya el Roc de la Mel. Dins d'aquesta gran roca es van construir set búnquers que estan "comunicats entre si per galeries". A l'estar totalment integrats a un element natural de la muntanya, queden "completament dissimulats"; únicament es veuen dues obertures horitzontals estretes a través de les quals es dispararia.

 

El Roc de la Mel (Imatge: Elena Pardo)

 

Des del Roc de la Mel es pot distingir Martinet. "La gent del poble explicava que durant anys, quan ja no hi havia vigilants, venien aquí a fer festes". A una de les cambres, pot apreciar-se com les gotes d'aigua comencen a formar estalactites i estalagmites. 

D'altra banda, un dels búnquers està "inacabat" perquè li falten les finestres i el d'observació va quedar completament destruït quan va construir-se l'any 1996 el canal de reg, que arriba fins a la central hidroelèctrica. Per sortir a l'exterior, ho fem a través del búnquer de granades. "Has de posar els peus als forats de la paret i enfilar-te", assenyala el guia.

 

"Segurament es construeix sent obsoleta"

Abans de començar l'explicació a peu pels búnquers, el Parc ensenya una projecció d'un breu documental que parla sobre el context en què es va construir la línia P. Al final del vídeo, apareix un tinent general de l'exèrcit que apunta que "aquesta línia segurament es construeix sent obsoleta". 

Però els búnquers no van ser els únics elements que van quedar desfasats en el temps. "L'armament que hauria d'haver anat aquí també era antic perquè és el que tenien de la Guerra Civil Espanyola". Pont apunta que per aquelles dates, l'exèrcit alemany ja tenia armes de refrigeració automàtica i aquí encara s'havien de refrigerar amb aigua.

A més, el guia explica que la línia "la tenien prevista des de feia uns anys i la van arrossegar en el temps", així que quan va construir-se, el que s'hagués esperat en cas de conflicte hagués sigut un atac aeri i marítim, però no pas terrestre. "Amb la Segona Guerra Mundial finalitzada ja havia canviat molt el tipus d'atac. Si hagués passat un bombarder, tot això hauria quedat destruït sense cap possibilitat de defensar-se", conclou Pont.

 

 

Et pot interessar

Si t'ha agradat llegir Marc Pont: "No ha mort ningú lluitant als búnquers, però treballant sembla que sí", potser també t'interessa la lectura de Erola Simon: "La nostra feina és recollir la documentació produïda a la Cerdanya"

Article redactat per Elena Pardo a partir de l'entrevista amb guia del Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà de Cerdanya, Marc Pont.